TEORIES D’ALGUNS PEDAGOGS SOBRE LA EDUCACIÓ INFANTIL

AUTOR	ÈPOCA	TEORIA
PLATÓ	488-387 a.C. (s. IV)	Plató va recomanar el joc per explicar millor l’aritmètica, així com també la utilització d’eines perquè els nens les fessin servir en els seus jocs ja que s’exercitaven en les seves futures professions i es preparaven per a la vida adulta.
ARISTÒTIL	384-322 a.C (s.IV)	Afegeix el caràcter medicinal a la seva utilitat; mitjançant el joc es compensa el cansament derivat de la feina, ja que, gràcies al plaer que produeix, s’obté el descans i la relaxació.
M. F. QUINTILIÀ	30-95 d.C. (s.I)	És el primer que considera el joc com un element motivador. És aconsellable que l’infant es cansi massa aviat d’estudiar, per la qual cosa proposa que el procés educatiu es resolgui com a una cosa de joc.
F. V. SCHILLER	1759-1805 (s. XIX)	TEORIA DE LA POTÈNCIA SUPÈRFLUA Segons Schiller, el joc dels humans, a diferència dels animals, és un fenomen lligat originàriament a l’aparició de les activitats estètiques per la qual cosa va més enllà de la superfluïtat del joc físic. Un cop satisfet el  joc físic, es passa a un joc més estètic i sociable. Segons aquesta teoria, el joc és mñes aviat un plaer relacionat amb l’excés d’energia, que pot manifestar tant físicament com estètica. És a dir, el  joc és un autèntic esbarjo, al qual s’entreguen els infants per descansar tant el cos com l’esperit.
H. SPENCER	1820-1903 (s. XX)	TEORIA DE L’ENERGIA SOBRERA Segons Spencer, els éssers vius tenen una quantitat limitada d’energia diària, però no totes les espècies gasten la mateixa proporció. A partir d’aquests principis considera que el joc és el resultat d’un excés d’energia acumulada; la impossibilitat de participar en activitats serioses condueix els infants i els joves a invertir aquesta energia en activitats supèrflues, com el joc i les arts. Considera aquestes activitats com un luxe i una despesa malgastadora d’energia.
M. LAZARUS	1824-1903 (s. XX)	TEORIA DE LA RELAXACIÓ Per Lazarus, el joc és un sistema per relaxar els individus i recuperar energia en un moment d’abatiment o cansament. El joc no és mai nou del tot, ja que normalment es relaciona amb jocs o accions passades i superades. Aquest comportament encaixa amb algunes actuacions adultes que utilitzen el joc per alliberar tensions i escapar de la rutina diària (com per exemple anar al gimnàs)
STANLEY HALL	1846-1924 (s.XX)	TEORIA DE LA RECAPITULACIÓ Fixa la causalitat del joc en els efectes d’activitats de generacions passades,és a dir, les persones reprodueixen mitjançant el joc tasques de la vida dels seus avantpassats. Aquestes activitats passen d’una generació a la següent mitjançant evolucions d’espècie. L’infant juga per eliminar les funcions rudimentàries que en la vida actual ja són inútils i propiciar així el desenvolupament posterior. Anys més tard va completar la seva teoria defensant que les activitats lúdiques serveixen també d’estímul per al desenvolupament.
KARL GLOSS	1861-1946 (s.XX)	TEORIA DE L’EXERCICI PREPARATORI (o preexercici) El joc és una activitat que serveix per practicar o entrenar aquelles habilitats que més tard ens seran útils per a la vida adulta. El joc impulsa els infants a moure totes les parts del cos i amb aquest procés aprenen a controlar-lo. Tipus d’activitats: 1)les dirigides a cobrir les necessitats bàsiques 2)les que porten a terme protegits i acompanyats pels adults (jocs per exemple) Per a Gross el joc és un dels elements més importants en el desenvolupament i es refereix a la funció simbòlica sobre la base del preexercici. Un dels aspectes que la fan notòria i innovadora és la consideració del joc com un factor que intervé en el desenvolupament general de les persones.
S. FREUD	1856-1980 (s.XX)	Segons Freud, el joc simbòlic permet un procès anàleg de realització de desitjos insatisfets i , finalment, proporciona una oportunitat d’expressió de la sexualitat infantil semblant a la que el somni brinda a les persones adultes. Diu que en el joc també actuen les experiències reals, i no solament les projeccions. En els jocs els infants repeteixen les experiències que els han impressionat desagradablement i gràcies a la repetició les van suportant millor fins que arriben a dominar els esdeveniments (procés anomenat catarsi)
J. PIAGET	1896-1980 (s. XX)	Piaget va descriure el desenvolupament intel·lectual i el va dividir en quatre estadis: A partir de Estadi de desenvolupament Tipus de jocs 0 anys Sensoriomotriu Funcional/constructiu 2 anys Preoperacional Simbòlic/  constructiu 6 anys Operacional concret Reglat/ constructiu 12 anys Operacional formal Reglat/  constructiu Segons Piaget, l’infant desenvolupa les seves estructures cognoscitives quan es relaciona amb l’entorn mitjançant les experiències que va vivint; és el joc el que influeix notablement en l’establiment i la construcció d’aquestes noves estructures mentals.
L. VYGOTSKY	1896-1934 (s. XX)	TEORIA SOCIOCULTURAL DE LA FORMACIÓ DE LES CAPACITATS PSICOLÒGIQUES SUPERIORS El joc és el que facilita el pas d’unes adquisicions incipients i immadures a unes altres de consolidades i permanents. Parteix de la idea que l’èsser humà hereta tota l’evolució filogenètica. Vygotski desenvolupa el concepte ZDP (zona de desenvolupament pròxim): és la distància que hi ha entre el  nivell real de desenvolupament i el nivell de desenvolupament potencial, dit d’una altra manera, és la distància que l’infant ha de recórrer entre el que sap i el que pot aprendre.